Pero para mi, el verdadero milagro es seguir caminando sobre la tierra cada día en un mundo en el que tú ya no estás. 

Hoy es 6 de julio. Un año sin ti. 

Si lo escribo, me duelen hasta cada una de las letras. 

Nunca me había dolido tanto escribir como ahora. 

Un año sin ti, papá. 

Y hoy, que hace un año que te fuiste al otro lado, miro el mar de lágrimas que llevo dentro. 

Este es el mar que te vio nacer a ti, a mí, a toda la familia que tú creaste con amor al lado de mamá y el mar de todos nuestros ancestros. He vivido tantas pérdidas que ya no queda casi nadie del linaje. Tu ausencia es enorme porque tú eras el último guardián del clan.

No me creo que ya no estés, papá, porque en realidad sé que estás en todas partes.

Te veo en el mar, en cada rincón del puerto, en los barcos y en la sal.

Te siento en el aire, en el cielo, en los pájaros que me visitan todas las mañanas y en las plumas que aparecen cuando menos me lo espero, como hacías tú, cuando llegabas a cualquier hora del día y te presentabas por sorpresa en mi casa, solo para darme un abrazo y decirme “te quiero, hija mía”. 

Gracias por enviarme tantas señales desde el otro lado. Las recibo todas y sé que eres tú intentando decirme: “sigo a tu lado”. 

Gracias por dejarme este gran legado de amor y ternura, papá. 

Te veo en tu taller y en su silencio, oigo tu voz entre tus herramientas, entre cuerdas, máquinas, maderas, lápices, pinturas, aceites y disolventes. 

Si te digo la verdad, no sé como he sobrevivido a este primer año sin ti. 

En realidad sé que no he vivido, vivir es otra cosa, simplemente he “sobrevivido” a un naufragio que me ha dejado con el alma rota, sin rumbo y a la deriva. 

Un día cada día.

Te fuiste de golpe, sin despedida. Igual que mamá. Para recordarme de nuevo que la vida es hoy y que te cambia en un segundo. Deseo que ella viniera a recibirte, como siempre me decías. 

Siempre pensé que volveríamos juntos a casa. 

Hace un año que mi mundo se derrumbó y luego se detuvo mientras otros me decían “que la vida sigue”. Yo volví sin ti a la isla en un barco que llevaba tu nombre: Jaume I. Que dolorosa sincronía. 

Una ruta por mar entre Mallorca y Menorca, teñido de lágrimas, un trayecto entre dos islas que para mi simbolizarán para siempre el inicio y el final, el nacimiento y la muerte. 

Hoy hace 365 días que ya no puedo abrazarte, papá. Y hay algo que tengo muy claro: mi vida, a tu lado, tenerte cerquita, era mucho mejor. 

He tenido que llegar a mis 50 años para darme cuenta que el mejor título que me ha dado la vida es ser la “hija del último Mestre d’Aixa”.

Seguir adelante sin ti, que has sido papá, maestro, guardián, capitán, cocinero y mamá, todo a la vez, es hacer un duelo muy profundo por demasiados roles a la vez. 

Tu luz sí que era un faro. 

Saber que no puedo verte más, me rompe el corazón. Pero estos meses he aprendido que la causa del duelo no es la muerte, es el AMOR. Porque el duelo es amor que no sabe a donde ir. También he aprendido a dar espacio a la tristeza cada vez que me visita, aunque incomode al resto del mundo. Me da igual. Ya no me da miedo ser vulnerable. 

Mirar nuestras fotos de días de pesca, navegación y viajes me llena de agradecimiento y amor por todo lo vivido. Gracias por tanto, papá. “Muy pocas familias hacen lo que hemos hecho nosotros”, me decías con orgullo. Y cuanta razón tenías. Hoy brindo por todos nuestros viajes y aventuras por el mundo: por Egipto, Turquía, Europa, Tailandia, Cuba, Portugal, Tanzania y Estados Unidos. Tu alma se ha ido llena de experiencias extraordinarias.  

Echo de menos tu voz, nuestras salidas a navegar, los platos que cocinabas para mí cualquier día de la semana, tus llamadas de teléfono para decirme “buenas noches, pitufina”, escuchar tus relatos de los años 60 y tantas historias de naufragios en la costa menorquina, historias de barcos y de vida de un pasado en la isla que ya no existe. Sin ti, se ha completado un gran ciclo y una época histórica, maestro. 

¿Cómo se vive sin ti, papá? No tengo ni idea, pero te prometo que hace un año que lo intento cada día. 

He perdido fuerza, brillo y ganas. Lo sé. Pero después de morir en vida, sé que voy a renacer. Como tú me enseñaste. Poco a poco, sin prisa. Honrar tu legado implica ser feliz y volver a brillar. 

Dicen que las hijas heredan la determinación y la fuerza del padre, si es así te confieso que necesito todo tu legado de coraje y valentía para seguir adelante. Un año más.  

Si volviera a nacer, te elegiría mil veces más como padre, como maestro y capitán.

Deseo que sea cierto que cuando nacemos y morimos se alegran los mismos. 

Si es así…

Te veré al otro lado cuando llegue mi momento. 

Por tu luz, te reconoceré.

Te quiero, papá. 

Nota final: si lo deseas, puedes visualizar este texto en formato video en mi canal de YouTube. He creado una nueva lista de reproducción en un tono más poético, íntimo y personal para expresar emociones y sentimientos del proceso de duelo. Esta nueva playlist se titula: el mar que llevo dentro.

Con amor,

La entrada Un año sin ti se publicó primero en María Llompart.

Ens resulta complicat trobar paraules en aquests moments tan durs. La trista notícia de la pèrdua del nostre amic ens va sorprendre mentre érem a la pedrera d’en Robadones, gaudint del guiatge d’en Tòfol Mus, qui ens explicava molts detalls i anècdotes de les barques més emblemàtiques que allà s’hi guarden. Va ser un cop molt fort que ens va deixar en silenci i amb els ulls plorosos per uns moments. Estàvem fent la volta a l’ílla i esperàvem que mestre Jaume ens vingués a rebre en arribar a port. Però, no seria així.

L’havíem vist per darrera vegada el dilluns 16 de juny, mentre embarcàvem un grup d’estudiants de 3r d’ESO i ell ens va venir a veure com sortíem amb els dos llaüts. Malgrat el seu caràcter, aparentment aspre, sempre se’ns va mostrar amable i generós, arribant a establir una relació de confiança amb uns quants de noltros. I és que, d’ençà la seva jubilació, podem dir que ens visitava sempre que veia la porta de la cova des Rentador oberta. Ens donava savis consells i ens guiava quan ens veia treballar en les nostres barques. Sense cap dubte, es notava que era un MESTRE d’aixa en majúscules. La seva destresa en el maneig de les eines era envejable, mostrant unes habilitats i uns coneixements que tots noltros voldríem tenir. Fins i tot quan ens renyava, resultava agradable.

I era d’admirar com, als seus vuitanta anys, era capaç d’allargar-se per dins una barca i fer-hi feina. Pertanyia a una època en que els homes eren fets d’una altra pasta, més forts, més feiners, més caparruts i lluitadors. Per açò, mentre el cos aguantés, ell sempre estaria actiu. Aquest hivern mateix ens va guiar en les feines del bot Port de Maó, fins i tot participant-hi directament, fins el punt de decidir que aquella barca era irrecuperable. En Jaume feia broma dient que, si realment volíem emprar les restes d’aquell bot per fer un funeral víking, que li podíem posar a ell damunt. Per tant, d’humor tampoc n’hi faltava.

També era xerrador. Molt xerrador. Tenia tanta memòria que era capaç de dir quin motor duia una o altra barca, a qui li van comprar, qui la va construir, quines reparacions li van fer i si en qualque moment va perillar. Clar, amb tanta memòria, d’històries a contar no n’hi faltaven. Històries per riure o per plorar, se’n sabia un falcat i les contava amb pèls i senyals, la majoria d’elles relacionades amb la mar i la construcció naval i, altres, de caire més familiar i vivencial. 

Per anar acabant, volem dir que estem dolguts per la pèrdua de mestre Jaume Llompart, però també molt contents per haver pogut compartir tants i tants moments amb ell i haver après moltíssimes coses que sense ell no sabríem.

De ben segur que allà on vas

hi ha parpola i serradís,

també fa olor d’aiguarràs,

de pintura i de vernís.

Amb ses barques que hi faràs

solcaràs es paradís.

Adéu, Mestre!

Amics de la Mar de Menorca

Ciutadella de Menorca, 10 juliol 2025

La entrada A la memòria de Mestre Jaume Llompart se publicó primero en María Llompart.

Que les portes del Cel i la gran casa de la Llum s’obrin per a tu, Mestre, i que el riu de la pau i la felicitat eterna t’acompanyin sempre! Et mereixes el millor paradís. T’estim.

PARAULES DEDICADES AL MEU PARE, UN HOME ÚNIC I EXCEPCIONAL, QUE VA MORIR EL 6 DE JULIOL DEL 2025 A L’EDAT DE 80 ANYS.

Jo que som dona de lletres, us puc assegurar que aquestes són les paraules més difícils que he escrit mai durant tota la meva vida, però com que som filla de l’últim Mestre d’Aixa he pensat que no podíem acabar aquesta trobada, avui que som molts aquí, sense “llegir-vos sa cartilla i arreglar-vos de papers” – com diria en Met.

Ja sabeu que ell no tenia pèls a la llengua, et deia les coses a la cara i, si no t’agradaven, era el teu problema. Sempre l’he admirat, a ell, i a n’es meu germà petit, en Jaume, per fer feina junts i amb passió d’un ofici artesà en el port de Ciutadella. M’encantava de petita anar en el taller de Sa Colàrsega i sentir olor de sarradís i veure com feia feina amb el sinfin i la llenya. Ell sempre ens deia que hi ha gent que es passa la vida cercant per a què serveix a la vida i que ell sempre ho va tenir molt clar: volia ser Mestre d’aixa i fer feina amb les mans.

Va començar a fer feina amb només 12 anys i no es va jubilar fins fa 2 anys, amb 78 anys. A la seva vida tenia dues prioritats: la feina, i noltros, la seva família. De fet, aquí en aquesta mateixa Catedral de Menorca es van casar els nostres pares.

Perdre na Loli, la nostra mare, ara fa 25 anys, va ser el cop més dur de la seva vida. Però el Mestre d’Aixa, com a bon capità, va agafar el timó de casa per tirar endavant i creuar la tempesta d’un dol molt llarg i dolorós. “La vida es viu sempre mirant cap endavant, no cap endarrere”, -ens deia. Amb una pèrdua tan important, ell va canviar molt com a pare i va aprendre també a fer de mare: es va convertir en una millor versió, més tendra, més amorosa, més entranyable; va aprendre a cuinar (hem tingut a casa un cuiner excepcional de paelles i fideuàs). I amb aquest procés de canvi i transformació ens vam convertir, juntament amb ell i els meus dos germans, en Joan i en Jaume, en una família viatgera. Cada any, per Nadal, agafàvem la motxilla i triàvem un destí del món. El seu país preferit sempre va ser Egipte, la terra dels faraons. Allà també ha deixat bons amics que l’estimen i ja l’enyoren. Navegant pel riu Nil amb les faluques egípcies va començar a agafar idees i a inspirar-se per construir el que seria la darrera barca que ens ha fet, na Xupi, i que vam botar a Sa Colàrsega el 20 de juny de l’any 2015. El nom, de fet, va sorgir a Egipte, navegant pel Nil, quan ens va dir que viatjant junts ens ho passàvem “xupi”. L’expressió infantil, sentida amb el seu to de veu, ens va semblar tan graciosa que, allà mateix, la vam batejar quan ni tan sols encara existia.

Aquestes paraules són un Cant a la Vida per recordar una Ànima molt GRAN, tan única com excepcional, que ha partit d’aquesta dimensió quan menys ho esperàvem. Em sap greu dir-vos que el millor pare del món m’ha tocat a jo i als meus germans i que hem estat uns fills molt afortunats, però ara haurem d’aprendre a navegar per les agües de la vida sense la seua radiant i poderosa presència física.

Trobarem a faltar tantes coses d’ell, sobretot el seu llenguatge únic i tan característic, les seves historietes, que totes començaven sempre l’any 60 i t’obligaven a cultivar la paciència! Quan va fer 70 anys li vam regalar, de fet, un davantal de cuina amb les 70 frases més estel·lars d’un Mestre d’Aixa.

La seva personalitat i el seu tarannà tenien un magnetisme i una llum pròpia molt especial. Ell sempre estava disposat a ajudar, a donar un cop de mà, i molta gent l’estimava; molts sou avui aquí, a la Catedral de Menorca. Gràcies a tots per venir.

Es papà ens deixa un llegat enorme de VALORS com l’AMOR, l’HONRADESA, la GENEROSITAT, LA FORTALESA i EL CORATGE.

Aquestes darreres setmanes no m’he mogut del seu costat a Palma. El que m’ha tocat viure a Son Espases, un hospital tan asfixiant i hostil com Guantánamo, ha estat duríssim i no ho explicaré avui aquí, perquè crec que dóna per un llibre, que tal vegada algun dia hauré d’escriure. El que sí que us diré és que davant una situació vital molt difícil, ell em va dir una frase que ara també us regal a voltros:

“Fieta meua, el món és dels valents”.

GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES…PER TANT!

Estimat Mestre d’Aixa,

Viuràs eternament

a cada racó del port de Ciutadella,

en cada barca que les teves mans van tocar i construir,

en el cor dels teus tres fills,

en el somriure dels teus néts…

I en el record de tots aquells amics afortunats

que han tingut la sort de coneixe’t.

Gràcies per ser un Mestre de Vida,

exemple de fortalesa, coratge i valentia.

Ha partit al cel un gran guerrer,

l’últim artesà d’una època històrica.

Que l’etern Sol t’il·lumini,

l’Amor t’envolti

I la llum pura interior

guiï el teu camí.

Vola amunt i descansa en pau, Mestre!

T’estimam

«El dolor no és per sempre si entens que la mort no és el final, que els que han marxat no estan lluny, només s’han avançat a una nova casa més subtil i lluminosa on, tard o d’hora, anirem tots i on ens tornarem a veure i a estar junts, en un altre estat».

La entrada El món és dels valents se publicó primero en María Llompart.