Que les portes del Cel i la gran casa de la Llum s’obrin per a tu, Mestre, i que el riu de la pau i la felicitat eterna t’acompanyin sempre! Et mereixes el millor paradís. T’estim.

PARAULES DEDICADES AL MEU PARE, UN HOME ÚNIC I EXCEPCIONAL, QUE VA MORIR EL 6 DE JULIOL DEL 2025 A L’EDAT DE 80 ANYS.

Jo que som dona de lletres, us puc assegurar que aquestes són les paraules més difícils que he escrit mai durant tota la meva vida, però com que som filla de l’últim Mestre d’Aixa he pensat que no podíem acabar aquesta trobada, avui que som molts aquí, sense “llegir-vos sa cartilla i arreglar-vos de papers” – com diria en Met.

Ja sabeu que ell no tenia pèls a la llengua, et deia les coses a la cara i, si no t’agradaven, era el teu problema. Sempre l’he admirat, a ell, i a n’es meu germà petit, en Jaume, per fer feina junts i amb passió d’un ofici artesà en el port de Ciutadella. M’encantava de petita anar en el taller de Sa Colàrsega i sentir olor de sarradís i veure com feia feina amb el sinfin i la llenya. Ell sempre ens deia que hi ha gent que es passa la vida cercant per a què serveix a la vida i que ell sempre ho va tenir molt clar: volia ser Mestre d’aixa i fer feina amb les mans.

Va començar a fer feina amb només 12 anys i no es va jubilar fins fa 2 anys, amb 78 anys. A la seva vida tenia dues prioritats: la feina, i noltros, la seva família. De fet, aquí en aquesta mateixa Catedral de Menorca es van casar els nostres pares.

Perdre na Loli, la nostra mare, ara fa 25 anys, va ser el cop més dur de la seva vida. Però el Mestre d’Aixa, com a bon capità, va agafar el timó de casa per tirar endavant i creuar la tempesta d’un dol molt llarg i dolorós. “La vida es viu sempre mirant cap endavant, no cap endarrere”, -ens deia. Amb una pèrdua tan important, ell va canviar molt com a pare i va aprendre també a fer de mare: es va convertir en una millor versió, més tendra, més amorosa, més entranyable; va aprendre a cuinar (hem tingut a casa un cuiner excepcional de paelles i fideuàs). I amb aquest procés de canvi i transformació ens vam convertir, juntament amb ell i els meus dos germans, en Joan i en Jaume, en una família viatgera. Cada any, per Nadal, agafàvem la motxilla i triàvem un destí del món. El seu país preferit sempre va ser Egipte, la terra dels faraons. Allà també ha deixat bons amics que l’estimen i ja l’enyoren. Navegant pel riu Nil amb les faluques egípcies va començar a agafar idees i a inspirar-se per construir el que seria la darrera barca que ens ha fet, na Xupi, i que vam botar a Sa Colàrsega el 20 de juny de l’any 2015. El nom, de fet, va sorgir a Egipte, navegant pel Nil, quan ens va dir que viatjant junts ens ho passàvem “xupi”. L’expressió infantil, sentida amb el seu to de veu, ens va semblar tan graciosa que, allà mateix, la vam batejar quan ni tan sols encara existia.

Aquestes paraules són un Cant a la Vida per recordar una Ànima molt GRAN, tan única com excepcional, que ha partit d’aquesta dimensió quan menys ho esperàvem. Em sap greu dir-vos que el millor pare del món m’ha tocat a jo i als meus germans i que hem estat uns fills molt afortunats, però ara haurem d’aprendre a navegar per les agües de la vida sense la seua radiant i poderosa presència física.

Trobarem a faltar tantes coses d’ell, sobretot el seu llenguatge únic i tan característic, les seves historietes, que totes començaven sempre l’any 60 i t’obligaven a cultivar la paciència! Quan va fer 70 anys li vam regalar, de fet, un davantal de cuina amb les 70 frases més estel·lars d’un Mestre d’Aixa.

La seva personalitat i el seu tarannà tenien un magnetisme i una llum pròpia molt especial. Ell sempre estava disposat a ajudar, a donar un cop de mà, i molta gent l’estimava; molts sou avui aquí, a la Catedral de Menorca. Gràcies a tots per venir.

Es papà ens deixa un llegat enorme de VALORS com l’AMOR, l’HONRADESA, la GENEROSITAT, LA FORTALESA i EL CORATGE.

Aquestes darreres setmanes no m’he mogut del seu costat a Palma. El que m’ha tocat viure a Son Espases, un hospital tan asfixiant i hostil com Guantánamo, ha estat duríssim i no ho explicaré avui aquí, perquè crec que dóna per un llibre, que tal vegada algun dia hauré d’escriure. El que sí que us diré és que davant una situació vital molt difícil, ell em va dir una frase que ara també us regal a voltros:

“Fieta meua, el món és dels valents”.

GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES…PER TANT!

Estimat Mestre d’Aixa,

Viuràs eternament

a cada racó del port de Ciutadella,

en cada barca que les teves mans van tocar i construir,

en el cor dels teus tres fills,

en el somriure dels teus néts…

I en el record de tots aquells amics afortunats

que han tingut la sort de coneixe’t.

Gràcies per ser un Mestre de Vida,

exemple de fortalesa, coratge i valentia.

Ha partit al cel un gran guerrer,

l’últim artesà d’una època històrica.

Que l’etern Sol t’il·lumini,

l’Amor t’envolti

I la llum pura interior

guiï el teu camí.

Vola amunt i descansa en pau, Mestre!

T’estimam

«El dolor no és per sempre si entens que la mort no és el final, que els que han marxat no estan lluny, només s’han avançat a una nova casa més subtil i lluminosa on, tard o d’hora, anirem tots i on ens tornarem a veure i a estar junts, en un altre estat».

La entrada El món és dels valents se publicó primero en María Llompart.