Ens resulta complicat trobar paraules en aquests moments tan durs. La trista notícia de la pèrdua del nostre amic ens va sorprendre mentre érem a la pedrera d’en Robadones, gaudint del guiatge d’en Tòfol Mus, qui ens explicava molts detalls i anècdotes de les barques més emblemàtiques que allà s’hi guarden. Va ser un cop molt fort que ens va deixar en silenci i amb els ulls plorosos per uns moments. Estàvem fent la volta a l’ílla i esperàvem que mestre Jaume ens vingués a rebre en arribar a port. Però, no seria així.

L’havíem vist per darrera vegada el dilluns 16 de juny, mentre embarcàvem un grup d’estudiants de 3r d’ESO i ell ens va venir a veure com sortíem amb els dos llaüts. Malgrat el seu caràcter, aparentment aspre, sempre se’ns va mostrar amable i generós, arribant a establir una relació de confiança amb uns quants de noltros. I és que, d’ençà la seva jubilació, podem dir que ens visitava sempre que veia la porta de la cova des Rentador oberta. Ens donava savis consells i ens guiava quan ens veia treballar en les nostres barques. Sense cap dubte, es notava que era un MESTRE d’aixa en majúscules. La seva destresa en el maneig de les eines era envejable, mostrant unes habilitats i uns coneixements que tots noltros voldríem tenir. Fins i tot quan ens renyava, resultava agradable.

I era d’admirar com, als seus vuitanta anys, era capaç d’allargar-se per dins una barca i fer-hi feina. Pertanyia a una època en que els homes eren fets d’una altra pasta, més forts, més feiners, més caparruts i lluitadors. Per açò, mentre el cos aguantés, ell sempre estaria actiu. Aquest hivern mateix ens va guiar en les feines del bot Port de Maó, fins i tot participant-hi directament, fins el punt de decidir que aquella barca era irrecuperable. En Jaume feia broma dient que, si realment volíem emprar les restes d’aquell bot per fer un funeral víking, que li podíem posar a ell damunt. Per tant, d’humor tampoc n’hi faltava.

També era xerrador. Molt xerrador. Tenia tanta memòria que era capaç de dir quin motor duia una o altra barca, a qui li van comprar, qui la va construir, quines reparacions li van fer i si en qualque moment va perillar. Clar, amb tanta memòria, d’històries a contar no n’hi faltaven. Històries per riure o per plorar, se’n sabia un falcat i les contava amb pèls i senyals, la majoria d’elles relacionades amb la mar i la construcció naval i, altres, de caire més familiar i vivencial. 

Per anar acabant, volem dir que estem dolguts per la pèrdua de mestre Jaume Llompart, però també molt contents per haver pogut compartir tants i tants moments amb ell i haver après moltíssimes coses que sense ell no sabríem.

De ben segur que allà on vas

hi ha parpola i serradís,

també fa olor d’aiguarràs,

de pintura i de vernís.

Amb ses barques que hi faràs

solcaràs es paradís.

Adéu, Mestre!

Amics de la Mar de Menorca

Ciutadella de Menorca, 10 juliol 2025

La entrada A la memòria de Mestre Jaume Llompart se publicó primero en María Llompart.